Amleto e Macbeth - due chiacchere a Milano, Sandro Bajini

 

Amleto:

 

Vess on quejcoss o vess nient? L'è lì la question. L'è pussee dignitos mandà giò i batost e i saett de la desfortunna o ciappà on tarell contra on mar de cruzzi, andagh adoss e faj foeura? Morì, dormì, nient'alter; e in grazia del ronfà fenilla cont i magon che te gh'ee denter, e cont i mila offes che vegnen de natura, ereditaa de la toa carnascia. L'è ona fin che devotament voravem fa tucc: morì e dormì. Dormì, magara insognass: eh, già, l'è lì l'intopp. Perchè, intanta che te see lì a dormì de la quarta, desfesciaa quand se sia i garbuj del viv, va a finì che te borlet dent in d'on quaj sogn. Hin coss, questi chì, de pensagh assora ben ben. L'è quest el penser ch'el fa tirà in longh i desgrazzi. Se de nò, chi l'è quell matt che 'l sarav dispost a sopportà i bott e la frusta del mond, l'ingiustizia di forestee che comanden in cà toa, i paroll de foeugh che te disen adree quej che se creden chi sa chi, el sentiss el coeur andà giò perchè lee la te guarda nanca, i legg che gh'hin e gh'hin nò, l'insolenza de la gent che la gh'ha el cuu in cardega, la motria de quej ch'hin minga degn del sò offizi e che riden adree al merit che 'l porta pazienza, quand se podarav tiragh ona riga sora domà cont ona bella stilettada? Chi l'è che 'l vorav portà fagott, caragnà e sudà, fa ona vita de lader, se no ghe fuss el scagg de quejcoss che 'l ne speccia quand tiremm i colzett, el paes conossuu de nissun, perchè no gh'è viaggiator che 'l sia mai tornaa indree? L'è inscì che la nostra volontaa la resta lì tra el gnacch e 'l petacch, e preferissem mandà giò tutti i nost desgrazzi putost che andà a vol vers quij alter desgrazzi che semm minga come hin faa. L'è inscì che la conscenza la ne fa tucc vil d'anim, e la decision, che la gh'aveva on color inscì tant bell, la sbiadiss arent al faccin de pancott del dubbi, e i azion de gran pes e riguard perden la straa e se po' pù ciamaj azion. Ah, basta inscì per adess!

 

 

Macbeth:

 

Morta anca lee. La regina l'ha tiraa el reff. L'era mej se la specciava, e morì pussee tardi. L'è semper el moment bon per sentì che vun l'è andaa al babbi. Doman, poeu doman, poeu doman; inscì da on dì con l'alter, passin passin, tutti i doman scarlighen via finna a l'ultema sillaba del temp de prescrizion: e tutti i noster jer han faa lumm, per di badee, a la straa che la te strusa a la polver de la mort. Smorzet, smorzet, candirin curt! La vita l'è domà on'ombra che la tappascia via; on pover comediant che 'l se pavoneggia e che 'l truscia in sul palch scenich del mond, perchè l'è el sò moment, e poeu se n’ parla pù: ona panzanega cuntada sù da on matt de la Senavra, pienna de frecass e de furor, che la voeur dì nient.